Escrit guanyador de l’accèssit de la tercera categoria del seté Concurs d’Escriptura Crítica Juvenil.
Falsos. És un adjectiu que serveix com a resposta recurrent quan se li pregunta a la gent que descriga els mitjans de comunicació actuals. “No són objectius”. “Estan manipulats”. “Ens estan manipulant!”. “Això que conten són faules…”. “Oi, doncs jo he llegit una versió diferent en aquest altre mitjà”. Qui té raó quan diverses notícies relaten el mateix esdeveniment però amb matisos diferents? A què es deuen aquests matisos? És que potser certs detalls, i no pas altres, beneficien més certs grups en comparació amb altres?
Aquestes són preguntes i afirmacions que he anat escoltant i preguntant-me jo mateixa amb el pas del temps. És possible per a un mitjà de comunicació ser objectiu? És més, és possible ser objectiu en qualsevol cas si no s’ha sigut testimoni de l’esdeveniment que s’està contant? La resposta més probable a aquesta pregunta és no. Fins i tot moltes vegades hi ha dues (o més) versions d’un mateix succés! Aquesta resposta ens condueix a una realitat de la qual hem de ser conscients: la major part del que passa al món no ho hem descobert per nosaltres mateixos, sinó que ho coneixem a través dels mitjans de comunicació. I això comporta una responsabilitat compartida.
Cada mitjà de comunicació té la seua pròpia interpretació dels fets, lligada als seus interessos o ideologies. La seua responsabilitat és ser fidels a la realitat sense ser controlats per aquests interessos i ideologies. Malgrat això, de vegades resulta difícil destriar on acaba la informació i on comença la interpretació. I és ací on trobem la segona responsabilitat: la dels ciutadans.
Hui dia tenim accés a grans quantitats d’informació, cosa que pot arribar a ser aclaparant i traspassar la barrera de la sobre informació. No obstant, com ja deia Hobbes, la informació és poder, i està en les nostres mans com tractar-la. No ens hem de relaxar pel fet que l’accés a la informació resulte tan directe; més bé al contrari. La nostra responsabilitat és la de ser crítics amb el que veiem i llegim, la de no ser incondicionals amb aquells mitjans afins a les nostres idees, la d’intentar trobar el punt d’inflexió entre informació i interpretació, la de no quedar-nos simplement amb allò que ens reconforta.
És possible que el que ens arribe siguen ombres que projecten una mitja realitat que, tot i que no ser fictícia, no és la realitat més vertadera. Però nosaltres no som presoners, ni tenen la mirada fixa i no poden moure el cap. La nostra mirada ens pot fer obrir els ulls i el nostre cap, ens pot ajudar a ser menys… absurds.
Mireia Cabanes estudiant del Màster de Lingüística Aplicada en la Universitat de Birmingham